Hi havia una vegada una noia tan bella i gallarda que hom deia si era la més bonica de tot el món. De pertot anaven galants a casa seva per demanar-li relacions, però ella, que estava molt orgullosa de la seva bellesa, deia que només es casaria amb un fadrí que tingués la barba d'or. Un dia se li presentà un fadrí molt gallard, que tenia una presciosa barba tota d'or. La donzella se'n donà per molt contenta i satisfeta i al moment accedí de ser la seva esposa.
Feren unes bodes amb gran pompa i riquesa com d'altres no se n'haguessin fetes i, un cop casats, el fadrí portà la seva esposa al seu palau que era tot de vidre transparent, de manera que des de dintre es veia el sol i els estels com si hom hagués estat al ras. Quan arribaren els nuvis, els sortiren a rebre un gran estol de criats i criades. El marit acompanyà la seva esposa a la cambra nupcial, que era tota plena d'or i pedreria. I, com a present de noces, li donà una filosa i un fur d'or massís. La muller n'estigué tota contenta i, així que el seu marit se n'hagué anat, es posà a filar. Però heus ací que al moment que s'hi posava li caigué el fus a terra i, com que el sòl era de vidre, tot es trencà i tot el palau s'esquerdà i s'enfonsà i, a través de les runes, veié el seu marit convertit en dimoni, el qual presidia una gran reunió de diables que es reien, a riallada plena, de la donzella que, per no voler-se casar més que amb un fadrí que tingués la barba d'or, s'havia casat amb el diable.
